Se’ls ha fet tard. Quan entren a la cuina ja els passa això, s’engresquen i l’un per l’altre mai fan net quan toca. A l’Andreu li encanta mirar la Jasmine com emplata. Se la mira, mig assegut sobre la taula de la cuina, amb una copa de vi blanc a la mà. Li fa un glop petit. 

– Aquest vi del meu sogre és… magnífic, li diu. 

Ella gira el cap, li llença un petó ràpid i agraït i torna a inclinar-se sobre els plats. Aquest és el seu moment. A un bol descansa el tàrtar de tonyina que han fet junts. Tot junts, des del moment germinal que escollien el menú, fins al moment final, just abans d’emplatar. Fins aquest instant eren un tàndem en constant contacte, on les seves respectives personalitats, controladora i intuïtiva, entraven en un delicat i alhora divertit joc. L’Andreu es referenciava sempre al manual d’instruccions, la recepta, i repetia sense ni adonar-se’n “aquí diu que…”, mentre que la Jasmine es movia intuïtiva proposant variacions que se li acudien sense previ avís. La cuina era un lloc on mai s’enfadaven, aconseguien un miraculós equilibri de debat i acció, de riure i cares concentrades que buscaven un objectiu comú: un àpat que els satisfés al màxim. Però això era fins aquest moment. Ara els papers estaven molt clars. La fotografia es repetia des de ben al principi, feia ja un grapat d’anys, sense gairebé variacions: ell, amb les natges a la cantonada de la taula, la cama dreta penjant, l’esquena lleugerament inclinada contra la paret i un vi, normalment blanc, a la mà dreta; ella, encorbada sobre dos plats, dibuixant com una pintora efímera, modelant una escultura que ràpidament desapareixeria, com les obres de Christo i Jean-Claude que tant li agraden a ella. Treu el motlle metàl·lic amb forma d’estel on ha premsat el tàrtar. S’incorpora, fa una passa enrere i mira el resultat. Ell, ara és un espectador. Ella està a l’escenari, centrada en la seva obra, aliena al públic. I ell l’observa amb somriure als llavis. Ella té una idea i va ràpida al fons de la cuina, obre la porta blanca de l’armari gran i treu una ampolla fosca, un nou balsàmic. A un plat brut, amb gest ràpid dibuixa una figura. Ell no li veu la cara però pel moviment del seu cap sap que ha quedat contenta del resultat i, feta la prova, anirà als seus plats, però no farà exactament el mateix que a la prova, sinó que introduirà una variació al primer, i després una altra variació al segon, perquè “ella és així”, pensa ell, i somriu, perquè li encanta que sigui així, tan diferent d’ell, que patiria intentant fotocopiar la forma de la prova repetir-la mil·limètricament, amb avorrida perfecció. Però, “ella és així”. Aquesta frase se l’ha dit tants cops ell, en aquesta postura, i ha estat una frase que ha condensat tantes coses, un perfum, una essència, una espurna, un concentrat de tot allò que el va enamorar, que fa l’estimi tant després de tants anys. “Ella és així”, es repeteix. És una frase que no és buscada, que apareix, automàtica i fa néixer el somriure, i els ulls la miren encara amb més detall. “Ella és així”.

Són quarts de dotze. 31 de desembre del 2018. Com sempre, menjaran el raïm entre plat i plat, i com sempre no els importarà gens. Els missatges de mòbil comencem a arribar. Ara un. Després un altre. Ni pocs ni molts, alguns. 

– Ai, mira qui m’ha escrit, diu ell ensenyant-li el mòbil. 
– Ostres, el Quim, el desaparegut. Per la foto deu estar a… 
– No ho sé, però és de dia. 
– No em sorprendria gens que parés per Austràlia.
– I tant, com a mínim, i per que no es pot anar més lluny.

És un àpat estrany per ells, que no acostumen a menjar mirant la televisió. Justament aquest dia ho fan. En lloc de posar-se cara a cara es col·loquen braç a braç, mengen, comenten els plats, fan zàping, fan safareig sobre els programes de televisió, reben algun missatge al mòbil, en parlen i responen.

Ella s’aixeca per anar al bany, però abans es fan un petó dolç i suau. El mòbil avisa d’un missatge. Agafa l’aparell i es pregunta si és el seu. “Per Reis li regalo una funda ben acolorida i així no ens confondrem”, apunta ell mentalment. És per ell, son germà, que sempre felicita l’any uns minuts abans. “I el mòbil de la Jasmine?” es pregunta. No el veu. Mira una mica més en detall encuriosit, aparta un coixí. Allarga el coll. No, no el veu. Mira el darrer cop que ella s’ha connectat: les 23:08. Ja fa gairebé tres quarts. Duu la mà cap a un coixí, però s’atura quan sent que la Jasmine torna. 

– Porto el raïm, amor, diu ella somrient.

“És estrany”, pensa ell, “si sempre està amb el mòbil a la mà”. 

– Ui, si són menys 5… corre, corre, diu ella tornant de la cuina. On vols veure-ho?
– On tu vulguis, diu ell distret, mentre agafa el comandament a distància i canvia de canal.
– Ah, aquí mateix, si total, dóna igual. Mira aquests, quina fila que fan… riu ella.

Ell fa un glop de vi. 

– Ei, hola!! 
– Ai, perdona, estava distret – diu ell, agafant el platet de postre on descansen els dotze raïms que ella ha portat.
– No cal que ho juris. Vinga que estan a punt de tocar els quarts.

“És estrany… és estrany…” pensa ell. S’empassa el raïm a destemps i acaba posant-se’n quatre alhora a la darrera campanada. Ella aixeca la copa de cava cap a ell. 

– Feliç Any Nou! Feliç 2019!!, diu ella.

Brinden. Ell nota la mirada d’ella. Una mirada que està dient “avui, serà especial, avui serà romàntic”. Fa un esforç i la besa amb decisió extra, amb més moviment, més ímpetu. S’esforça, mentre per dins balla la frase “és estrany”. Per sort, ella pensa en el cotilló i corre a buscar les bosses. Les trenca i distribueix un barret, un antifaç, un espanta-sogres. Juguen a fer soroll. 
“És estrany. Ella està sempre amb el mòbil. Li preguntaria però es pot enfadar; el mòbil ja ens ha donat algun problema. Però, és estrany. Què vol amagar? Vol amagar alguna cosa? Com és que no el té a la vista? I fins i tot en silenci? No he sentit cap missatge que li entrés”. Para un moment l’orella, com qui espera escoltar quelcom important. No, no sent res. “Per quina raó ha de deixar el mòbil amagat i en silenci. Dóna igual, dóna igual, oblida-te’n, oblida-te’n, oblida-te’n!”. Amb una mirada busca la bossa de mà d’ella. Està al rebedor. Al seu lloc. “Potser té el mòbil dins. O potser no. Li pregunto. No, que després em diu controlador”. 

– Ahhh, que bons que ens han quedat els vol-au-vents!, diu ella tancant els ulls.
– Sí, sí, la veritat és que sí.
– Vaig per les postres. Ara vinc… diu ella, allargant les paraules mentre li fa un petó i li acaricia el coll a mesura que marxa. 

Darrerament han tingut alguns problemes. Segons ell, res que no passi a totes les parelles. Segons ella, sembla que siguin uns bons companys de pis. Segons ella falta guspira, falta passió. Segons ell, la passió no pot durar sempre. Segons ella, el foc s’ha de cuidar, perquè si no s’apaga. “Si el foc no es cuida, s’apaga”, pensa ell. “Estarà intentant cuidar-lo amb un altre? Com és que amaga el mòbil?”. Agafa el seu aparell i comprova la darrera connexió de la Jasmine. Les 00:48. Fa 2 minuts. “Però amb qui parlava? Què m’amaga? Sempre està amb el mòbil a munt i a vall, sempre interrompent els nostres moments amb algun missatge d’una amiga, de la família… i ara, de sobte, desapareix el mòbil. Això sí que li pregunto. És que això no és normal. Però si li pregunto em dirà que sóc un controlador. Dóna igual.”

La Jasmine torna al menjador. S’ha perfumat, s’ha pentinat, s’ha obert un botó l’escot i deixa entreveure discretament un discret conjunt de llenceria vermella. Va a la cuina i porta un plat amb dolços. S’apropa a ell i s’inclina més del compte, oferint-li un dolç i el seu escot.

– Et ve de gust, guapo – diu ella. 
– Gràcies, murmura ell. Agafa un tros de torró i se’l menja ràpidament. 

“Li hauria de dir, perquè això no és normal, encara que passi alguna cosa. No sóc un controlador, però això no és normal, no és el que fa normalment. L’any passat va estar contínuament amb el mòbil, que vaig acabar fins als nassos. A més hi ha aquest tal George, missatge va missatge bé, que guais que som col·legues i ens super comuniquem a la feina.”

– Estàs molt guapo amb aquesta camisa, diu ella. Et queda molt bé.
– Gràcies, tu també està molt guapa, amor meu.

Ella li fa un petó. Posa el cap sobre l’espatlla d’ell. Li fa un petó a través de la camisa. Espera que ell li aixequi el cap, que la besi suaument, que no deixi de besar-la, que miri el seu escot, que la miri amb desig, vol sentir-se molt desitjada, fa massa que no se sent desitjada per l’Andreu. I sap que els homes la miren, ho sap molt bé, ho té clar. Però ell no fa cap gest. L’abraça i es tira enrere, descansant sobre el sofà. No fa res. “El George sí que faria alguna cosa i altres homes, ho veig en com em miren”, pensa ella amb una barreja de ràbia i tristesa. 

“Potser parlava amb el George, ell li haurà escrit un missatge desitjant-li un bon any. Com serà el missatge? Tindrà algun emoticó especial per dir-li que és especial per ell? Li hauria de demanar que m’ensenyés el mòbil. No. No. Això no.”

La Jasmine es botona la brusa i fa veure que badalla. 

– Uf, quina son que tinc. I si anem a dormir. Diu ella.

Quan entra a l’habitació, l’Andreu veu el mòbil sobre la tauleta de nit d’ella. Una llumeta pampalluga indicant que hi ha missatges nous. Sota el mòbil hi ha un paper. Per ell passa desapercebut, només és un full de paper, ell només té ulls pel mòbil. Per ella, només hi ha el paper i a sobre un mòbil, només té ulls pel paper. S’agiten i es diuen un “bona nit” protocolari. A les fosques tots dos tenen els ulls oberts. Ell pensa “agafarà el mòbil o esperarà que m’adormi? Demà pel matí miraré quan s’han connectat”. Ella pensa en el primer que ha escrit al paper, al migdia, mentre ell feia la migdiada. El full porta un títol. “Propòsits pel 2019”. El primer punt és “Revifar la nostra relació” i tot seguit, posa “per exemple, quan estigui amb l’Andreu fent quelcom especial, deixar el mòbil a una altra habitació on no molesti”.